Llums i ombres
Als Estudios Macián s'hi van presentar prop de dos-cents candidats per fer la prova i ser admès com a intercalador. En van seleccionar dos, un d'ells, l'Agustí. A més de bon dibuixant tenia la capacitat de copiar qualsevol estil, qualitat en aquest camp ben valorada i millor pagada.
L'Agustí admirava en Walt Disney des dels 12 anys, quan va veure La Cenicienta i va somiar que de gran seria "dibuixant colorista" i faria pel·lícules com aquella. En acabar la seva feina com a intercalador va tornar a Cardedeu. Ell tenia el seu futur preestablert com a masover, com el pare i l'avi, i xòfer dels amos de la torre, feina que compaginaria amb feina de comptable, com el seu pare, en qualsevol de les fàbriques del poble. L'Agustí no volia aquest futur i les estones que la feina al jardí li deixava lliures dibuixava sense parar acudits i pàgines de còmic. La nit de Sant Joan de 1970 va conèixer la Mercè a la discoteca Revolution de Lloret de Mar. A la pista de ball ja es van dir «jo vull ser il·lustrador, jo vull ser escriptora».
El llarg camí cap a l'èxit
Trobar-se amb la Mercè li va representar deixar enrere el futur a Cardedeu i haver-se d'enfrontar al que va ser el seu repte més difícil d'assolir: abandonar l'estil Walt Disney que tan bé dominava, tan fàcil com li era i amb el que podia guanyar molts diners, per trobar el seu propi estil. En paraules seves a l'article Autoretrato de la revista CLIJ, del febrer de 1992: "...tanto personal como profesionalmente, mi vida cambió, pues me casé y empecé a luchar con el color. Quería ilustrar libros para niños". No li fou gens fàcil, deia que la mà no l'obeïa. L'Agustí i la Mercè havien fet un acord, ell dedicaria tot el seu temps a aprendre i practicar i amb el que ella guanyava com a maquetista, i fent articles, reportatges i fotografies, ja passarien; a la vegada, la Mercè li va ensenyar a barrejar els colors; havia fet Belles Arts i sabia pintar.
Set anys li va costar que la mà l'obeís. En el mateix article de CLIJ ho definia d'aquesta manera: Fueron unos tiempos muy duros para ambos, pero pusieron a prueba nuestra capacidad de resistencia y de lucha para llevar a cabo nuestras respectivas vocaciones. Ella, escribir. Yo, ilustrar. Y lo dos, con el tiempo, lo hemos conseguido.
L'Agustí acaba l'Autoretrato amb aquestes reflexions: Situándome ya en el presente, me considero un ilustrador que, a veces, alcanza el "puro Nirvana", otras, las que más, se debate en un pozo oscuro sólo iluminado por mi vida familiar, mis amigos y mi música. Mi autoexigencia creativa crece por momentos intentando la asfixia, pero aun sigo adelante, como todos, ¿verdad?
El somni, a tocar dels dits
La màxima aspiració de l'Agustí Asensio era fer una pel·lícula de dibuix animat. El 12 abril de 1994 va entrar en converses amb la productora dels seus editors al Japó, Gakken Co, de Tòquio, interessada a produir una sèrie de TV amb el seu personatge La Nana Bunilda menja malsons.
L'1 d'agost del mateix any, un cotxe el va atropellar mortalment a prop de casa seva. Tenia 45 anys. El projecte va quedar suspès.