Els personatges icònics
La Bunilda menja Malsons
La Nana Bunilda fou inspirada per la filla petita, quan tenia uns tres o quatre anys. La Nona tenia por a les mosques i solia córrer pel pis amb un llibre sobre el cap perquè les mosques «no m'ataquin» deia. Ja n'hi havia prou perquè la Mercè s'imaginés la solució. L'anècdota que ella mateixa explica és que fou escrit en primera intenció en llapis i al dors d'un sobre de correus. Havien tornat l'Agustí i la Mercè de la fira del Liber parlant de la petició del director d'SM que els fes "un álbum de los vuestros", i sobre quina idea podien treballar, mentre tot eren corredisses, ja que era l'hora de sopar i l'Agustí estava frisos per parlar-ne ja! Aleshores la Mercè va seure a la butaca, va agafar el primer sobre que va trobar a mà i va escriure: És petita i rabassuda, més vella que l'anar a peu, li agraden els pastissos de poma, però ella els fa de xocolata i tal tal tal... és la nana bunilda, i li va allargar a l'Agustí, té, ja tens el personatge, quan les nenes dormin l'esbossem i demà ja pots començar.
La Mercè sempre diu que va sortir tot sol, com si me'l xiuxiuegés la
mateixa Nana,i que els millors textos són els que surten «de
primera intenció». De tots, és el títol que més èxit i projecció ha tingut i
continua tenint. El 2011 és designat com a «conte clàssic» per la Diputació de
Barcelona mitjançant enquesta a les seves biblioteques, amb el compromís de
reeditar-lo in secula seculorum. En Bernat Cormand, en una crítica a la
revista Faristol, va escriure: Realment es troben a faltar els contes de sempre, els que
de grans encara recordem com una rondalla entranyable que ens explicaven abans
d'anar a dormir. I segur que aquest el recordaríem especialment, perquè la
Nana Bunilda s'endú els malsons de petits i grans, els fica en una olla gegant
i els converteix en xocolata; de la xocolata, en fa pastissos per a tothom.
Una obra recuperada de l'any 1985 i amb alguns
premis sota el braç, La Nana Bunilda menja malsons és sens dubte una
d'aquelles històries que no s'obliden, escrita amb el cor i la bona lletra de
Mercè Company, de qui coneixem una infinitat de contes, i il·lustrada també amb
molta destresa per Agustí Asensio. Han passat vint-i-sis anys des de la
primera edició d'aquest llibre i no es veu gens antiquat. Amb aquesta obra queda
demostrat que els clàssics no moren mai.
El Puc
El Puc era el gat de casa. Un tigrat cadell sac de puses rescatat del carrer per la Nona, aleshores de vuit anys, amb qui el Puc va establir una relació de complicitat i de protecció, fent-li d'àngel de la guarda i de cangur alhora. El nom de Puc li fou posat, catalanitzat, per ser el nom del personatge de Puck del «Somni d'una nit d'estiu», de Shakespeare, del qual l'Agustí n'estava il·lustrant una versió en conte.
El Puc tenia un tret molt especial: mirava als ulls quan se li parlava i donava clares mostres d'haver entès el que se li deia. També mostrava un peculiar sentit de l'humor quan li prenia el pèl a la nena. Tot plegat el va dur a néixer com a personatge el 1991 en la narració El gat, el taxidermista i el nord-americà, publicada per Ed Bruño. En aquesta història escrita per la Mercè-, una paròdia hilarant de la relació del gat amb una família i que arriba a situacions insospitades, hi ha una anècdota real: el personatge Puc, tip de la criatura que no para d'empixonar-lo, li clava queixalada a la mà. El personatge Nona, empipada, li engrapa la pota i el mossega. El gat xiscla i corre a plorar al personatge pare. La nena corre al darrere per queixar-se al pare de la mossegada del gat. El pare obvia la filla i atèn sol·lícit la queixa del gat, «pobre't Puc, que t'ha fet la nena...?». Així fou en la realitat. Encara riu la Mercè, quan ho recorda.
Al Cuaderno de vacaciones d'Anaya (1993), és el personatge protagonista amb dues secundàries de luxe, la Nona, i la Gisela, com a noia ja gran, i la recreació d'un món oníric entre la vida d'un gat de carrer i les relacions que estableix amb els seus congèneres, i la vida familiar, amb les humanes que estima.
Fou celebrat com un dels millors treballs de l'Agustí, en el qual també deixa patent l'evolució de la seva tècnica, amb el trencament de la línia, les atmosferes i l'expressivitat i mobilitat dels personatges.
El 2013, la
Mercè col·labora en la campanya «Un euro per Progat» amb l'escriptura de 13
contes setmanals que es publiquen a la Revista L'AQUÍ, de la Garriga. Els contes s'articulen
entorn de com el Puc va ajudar la Nona en la pèrdua del pare i com va esdevenir
el pater familias dels quatre cadells que van anar sent acollits, i com
actuava amb les files i fòbies, els gelos i les estimacions que es van generar
entre ells. Va morir amb gairebé vint anys.
